Moni

Encara no m'ho puc creure petit. Penso en tu i et veig somrient, radiant, vinguent cap a mi i aixecant-me amunt en una abraçada...com sempre fèies quan ens vèiem (de marxa, ,pel carrer,...), i girant-me! i jo pensant: t'esllumaràs l'esquena!...mai he sigut un pes ploma...Teniem la flor més bonica del jardí i Déu l'ha volguda per ell i l'ha tallat i ens l'ha robat. No puc deixar de pensar que sempre se'n van els bons. I tu n'ets un. Només cal veure com t'estimem tots i com et robem a faltar. Has fet tant de bo i bé en la teva curta vida! i hem tingut tanta sort de conéixe't! recordo fa molts anys, en els dissabtes divertits en què em quedava a dormir a casa vostre i tu ja eres un nen diví i em preguntaves si de gran seriem novios....te'n recordes? sempre heu sigut una segona família per mi, tot i la distància dels últims anys. Sempre us he estimat molt i continuo fent-ho...i dol tant veure als teus tant abatuts i tristos, dol tant perquè també sóc teva Jaume. Segur que omples d'amor i rialles a on ets! fins després.