Albert, Ferran i Laura,
Fa molt de temps que volia escriure't alguna cosa, però certament costa molt escriure res que poguès acostar-se a la sensació que real que tenim... bé ha passat una mica de temps ja, i per fi en Ferran i jo som psicólegs! qui ho havia de dir! m'enrecordo una nit que em vas fer prometre que acabaria la carrera,i em deies que no podíem permetre que ningú diguès mai que no som psicólegs, bé espero d'alguna manera haver complert. Tu com sempre miran per la resta. L'altre dia vaig pujar a camprodon el Cap de setmana, tot i que no puc ni mirar un racó sense que em vvinguis de nou, crec que per això pujo tan poc...No em puc ni fer una idea que com deu estar passant-ho la teva familia...uff. Amb en Ferran no podem ni treure el tema sense que ens tremoli la veu, i em penso que a tots 2 sens ha caigut una part inocent, infantil i feliç que teníem desde que ja no hi ets. La veritat és que per molt temps que passi crec que no ens podem fer a la idea. Vull creure que siguis on siguis ets feliç com sempre ho vas ser, i buscant el bé dels qui t'envolten.Confio en poguer arreplegar forces i anar a vuere't amb la teva família, tot i que és durísim. Rep allà on siguis tot el nostre amor.
Els teus amics que t'estimen. Ferran, Laura i Albert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada