POL RODRÍGUEZ VILAR

Pol

D’esquerra a dreta, Pol Rodríguez, Alex Vicedo i Jos Cotrina.

INEFC, Lleida, Catalunya, 22 d’octubre 2014.

Al pavelló hi ha un noi repenjat a una de les parets mentre mira el seu mòbil, al seu davant un grup de nois i noies juguen a bàsquet.

• Què passa noi? Què no et deixen jugar? Li dic jo.

Aquell noi alça ràpid el cap i em mira, es posa a riure.

• No, que va, no és això! Estic esperant els meus amics que acabin de jugar, ara marxem.
• No et tenia vist, què ets de primer xiquet?
• Si! Em diu somrient.
• Estàs content d’estar a INEFC? Li pregunto mentre li poso una mà a l’espatlla.
• Molt! I em fa una rialla enorme.
• Me’n alegro fill! Ja ens veurem xato.
• Si, fins ara senyor.

Aquella va ser la primera i única vegada que vaig parlar amb tu. Avui, dia 22 de juny de 2015, mirant les notícies t’he tornat a veure, he tornat a veure els teus ulls, i una profunda onada de tristor a ofegat el meu cor. La noticia parlava d’un grup de nois que havien tingut un horrible accident pujant una muntanya a l’altra punta de món, aquells nois ens havien deixat i tu eres un d’ells.

La gent que em coneixeu sabeu com sóc. Sempre parlo amb tots els alumnes que em trobo, tan si els conec com si encara no. A tots ajudo quan m’ho demanen, a tots, i sempre us pregunto: Què noi/noia, com va això?

Per mi es com si fóssiu els meus germans/-nes petits, que collons! Els meus fills! M’encanta estar envoltat de vosaltres, sou gent de divuit a vint-i-pocs anys, sou portadors de vida i la vostra llum és tan forta que moltes vegades fins i tot m’enlluerna, sou llum de vida.

Moltes, moltes vegades parleu amb mi, em mostreu les vostres inquietuds, em feu partícip dels vostres somnis, de les vostres penes, de la vostra vida,… i a mi em feu immensament feliç, sense que ho sapigueu, compartint la vostra vida em doneu vida.

Avui Pol, en veure’t de nou, una part de la meva vida se n’ha anat amb tu. Ho sento molt, sento moltíssim el dolor dels teus pares, de la teva família, dels teus amics, tan de bo pogués treure’ls-hi part d’aquest dolor i portar-lo amb mi. Ho sento molt.

Mai he intentat entendre la vida, ja que me’n he adonat que s’escapa de la lògica humana, i el que he fet és viure-la.

Pol, te’n has anat fent allò que més t’agradava i amb això ens has donat una lliçó de vida.

Gràcies Pol per la teva vida, gràcies per la rialla que em vas donar aquell dia, ens tornarem a veure Pol, més enllà d’aquest espai i del temps, allà on érem abans de nàixer que és allà on anirem quan deixem aquest món; els teus pares, la teva família, els teus amics et tornaran a veure.

Dedicat a POL RODRÍGUEZ VILAR, que amb 18 anys ens va deixar el dia 21/06/2015.

“Ens tornarem a veure Pol”.

ANTONIA--!