Camprodonina

Avui encara recordo com si d'un malson és tractés, aquell divendres que em va telefonar la meva mare. No m'ho podia creure. Primer van venir les llàgrimes i després la ràbia, la ira. Per que han de passar aquestes coses al món? Un cop sobreposada vaig decidir pujar l'endemà mateix. Ja tenia plans fets però tot va quedar instantàniament anul·lat. Els de poble som així no? Encara que ens distanciem, en moments com aquest necessitem estar junts, trobar la calor de tota aquella gent amb qui has crescut, passejar pels carrers i les places on jugàvem. Estar amb els nostres. Aquella nit vaig somiar amb tu, com també ho va fer molta altra gent. Va ser la teva manera de dir-nos fins aviat? Al matí vaig despertar-me i al obrir l'armari per vestir-me vaig posar-me a plorar un altre cop. Què em poso per anar a l'enterrament d'en Jaume? No era el fet de si anar de negre o de colors. Era el fet de vestir-me per dir-li l'últim adéu. I als 27 anys no estàs preparada per això. Però vaig treure força i, tot i el mal moment personal que estava passant, vaig venir i vaig estar amb tot el poble. Vaig oblidar els meus mals i vaig poder fer front a les meves pors. I ara encara, quan estic malament, penso en tu i m'adono que la vida és massa curta per amagar-se. Siguis on siguis Jaume, descansa en pau.I amb els llavis freds, encara sembla dir-nos:"No ploreu pas ma mort,per què en tan curt viatge despedir-nos,si jo us espero a port?"J. Verdaguer